Enero

Teresa Pons

SEMPRE A PUNT! VOLUNTARI UN COP, VOLUNTÀRIA PER LA VIDA

Illa del rei
08/01/2025

Encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar de l’Illa del Rei. Va ser a una excursió que vàrem fer amb l’escola al port de Mô, i la mestra, com a dada curiosa ens va explicar que allà, enmig del port, més cap a la bocana hi havia una petita illa. Tinc present com ens va precisar que va ser en aquella illa on el rei Alfons III va arribar per primera vegada a Menorca per a poder conquerir-la dels anomenats sarraïns.

Anys més tard, he tingut la possibilitat de visitar l’Illa del Rei amb els meus pares, amics i finalment amb un grup de dones pageses. Aquesta darrera va ser pot ser la visita que em va marcar més i la que em va ajudar a decidir-me.

Abans de res, però, em presentaré; soc una jove de Ferreries, arrelada al camp i la terra i que ignorava per complet la vida a la vorera de la mar. Certament, soc una apassionada de la història i sobretot aquella que té relació amb la meva estimada illa. Per això quan em van proposar fer de voluntària a l’Illa del Rei va ser prest que m’hi vaig apuntar.

El primer dia no sabia exactament a on anava o que hi anava a fer; havia agafat de prest el cotxe de Ferreries i havia partit cap al moll de l’Hospital o Fontanilles per a trobar-me amb aquell grupet que al principi eren estranys per a mi, però que amb el pas del temps s’han anat mostrant com a membres d’una mateixa família altruista.

Veient que era una jove amb empenta, em van comentar si no volia fer de voluntària per a fer les visites guiades a l’hospital. I tot i que el principi em semblava una tasca que em quedava una mica grossa per la responsabilitat històrica que em ficava a sobre; al final ha estat de les experiències més boniques i autodidactes que he pogut tenir.

Dia rere dia, durant l’estiu agafava el bus des de Ferreries i partia a fer el dia a l’Illa del Rei. Allà ajudava amb el que feia falta i de pas també feia alguna de les visites a aquells interessats en la història d’aquest bell hospital. Els moments lliures els vaig dedicar a conèixer una mica més el que mostrava als visitants, i a més, em vaig començar a interessar amb algunes curiositats que apareixien a la documentació i als mapes recopilats i guardats en les biblioteques —material que mai em cansaré de consultar-.

Buscant, buscant; i parlant, parlant, vaig rascar una mica més amb la història de l’Illa de l’Hospital i especialment en la història del voluntariat. D’aquí que vaig descobrir que hi havia una forta connexió entre els primers voluntaris i un grupet d’amics de Ferreries. Resulta que en el meu poble hi ha el conegut Rantcho de l’Elche, qui són la majoria fadrins i un viudo. Ells són el ranxet que els caps de setmana tot visitant trobarà al bocao de la platja de Binigaus que prenen sa fresca. Rascant una mica més, i preguntant a alguns d’aquests personatges, que per casualitat alguns d’ells són oncles dels meus pares; vaig saber que ells varen ser dels primers que amb el General Luís Alejandre van anar a recuperar l’Illa del Rei.

Quan xerrava amb un dels oncles de la meva mare —és un dels últims qui van a la barraca de Binigaus a passar el cap de setmana—, m’ha semblat com si li despertés uns records agradables de la seva joventut. Em va contar com des del principi hi anaven cada diumenge per a poder desbrossar i obrir-se pas al que un temps va ser un dels més grandiosos hospitals del mar Mediterrani. També m’explicà que quan el voluntariat va anar creixent a poc a poc, varen decidir deixar-ho; però que, així i tot, una vegada a l’any encara es reuneixen aquells primers voluntaris d’arreu de l’illa a Binigaus, on amb el General al capdavant fan un bon dinar carregat de bromes i pedrades que fan riure a tothom.

Remarcaré que soc una persona que m’encanta parlar amb les persones majors, ja que considero que les històries que no puguin contar-te en vida, es perdran per sempre. Així idò, amb tots els familiars que he sabut que tenen una mínima relació amb l’illa del Rei hi he anat a parlar. No solament amb els del Rantcho de l´Elche mencionats anteriorment, sinó també amb aquells que durant la mili van tenir la possibilitat de veure l’hospital en funcionament. Aquests són el meu avi matern i un dels oncles del meu pare. Tant un com l’altre tenen records d’haver estat sobre aquesta illa quan encara anava a totes. Un hi va anar per ser operat d’apendicitis, i l’altre va anar-hi diverses vegades a fer guàrdia als presos de la Fortalesa de la Mola (els penitus).

M’agradaria afegir que estic realment agraïda per les oportunitats que m’ha donat ser voluntària de l’illa del rei; oportunitats que altrament no hauria ni conegut. He tingut el plaer d’acompanyar-los al viatge a Londres, tenir accés a una extensa biblioteca, practicar el que possiblement serà la meva futura professió…, i sobretot el gust de poder conèixer persones interessantíssimes que m’han ajudat a fer una passa més dins aquest món adult de cultura i saber.

A poc a poc, he pogut comprovar que la vida és curiosament un conjunt de coincidències, i qui havia de dir que després de vint anys, una de les renebodes dels primers voluntaris, arribes a aquesta illa per a igual que ells també deixar el seu gra d’arena?

Teresa Pons Pons, voluntària.

El legado de Mario Cappa en la Isla del Rey: un proyecto que continua

Romina Viggiano
Voluntaria

Illa del rei25/01/25

  • La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20-aniversario-Zaca-1024x964.jpg

Mario Cappa, condecorado en 2022 como Commendatore de la República Italiana por su apreciable labor en la preservación de la memoria histórica, dejó una huella imborrable en la Isla del Rey. Tras su jubilación, su llegada a Menorca marcó el inicio de una nueva etapa lejos de un retiro convencional. Junto a su compañera Valnea Tavolieri, se dedicó a una misión personal: investigar el hundimiento del acorazado Roma y recopilar documentos y testimonios que culminaron en la creación de un Museo Memorial.

Hace un año y medio escuché hablar por primera vez de Mario y Valnea, una pareja italiana residente en Addaia y voluntarios en el Hospital de la Isla del Rey. Su implicación comenzó cuando la Fundación les propuso concretar las salas asignadas al último episodio de gran magnitud que atendió el hospital antes de su cierre: la llegada de los buques de la escuadra naval italiana, bombardeados por la aviación alemana tras la firma del armisticio en septiembre de 1943.
Como historiadora del arte, siempre me habían atraído las iniciativas culturales locales, aunque desconocía el alcance del trabajo realizado en la Isla del Rey. Mi primera visita al antiguo hospital naval británico restaurado fue junto a un grupo de vecinos de Addaia, aprovechando el último catamarán dominical de la temporada estival de 2023. Desde el primer momento, el ambiente me cautivó. Cada rincón del edificio parecía narrar su propia historia: los dormitorios, las salas de cirugía, la botica con plantas y remedios medicinales y la biblioteca, con librerías que alcanzan el techo, llenas de libros de todas las épocas.
Mario Cappa nos guio hasta los espacios destinados a honrar a las víctimas y los sobrevivientes de un capítulo doloroso de la Segunda Guerra Mundial. Allí, un modelo a escala 1:100 del acorazado Roma, construido minuciosamente por nuestro anfitrión, se erige como símbolo del evento. Junto a la maqueta, fotos y objetos de los náufragos y sus salvadores enriquecen la narrativa y refuerzan el lazo entre Italia y Menorca, destacando el papel de la isla como un refugio de solidaridad.

La dedicación de los voluntarios, quienes durante dos décadas han trabajado tenazmente para restaurar este valioso patrimonio, ha transformado el lugar en un verdadero crisol de memoria y vida. Inspirada por esa pasión, decidí regresar y, poco a poco, me involucré más en el proyecto, animando incluso a algunos amigos a sumarse. Para el inicio del invierno, el informe del presidente de la Fundación subrayaba la labor del pequeño «grupo Addaia», que brindaba apoyo a Mario y Valnea en el amparo italiano en Menorca.

Mario, a sus casi 90 años, concentró gran parte de su interés en la Isla del Rey. Su profundo conocimiento de los sucesos de 1943 lo convirtieron en un referente imprescindible para las visitas al Memorial del Acorazado Roma y lo llevó a acompañar la Marina italiana en sus escalas en Menorca. Paralelamente, centró su atención en un nuevo desafío: la planificación del Centro de Interpretación del Puerto de Mahón, en la planta superior del hospital. Mario concibió algunas salas sobre los oficios tradicionales casi desaparecidos, como los mestres d’aixa, responsables de construir y reparar embarcaciones. Incluso con menos energía, supervisaba cada detalle personalmente, subiendo al andamio para asegurarse de que todo se realizara según su visión.

Durante el último año, Mario continuó dejando su marca en múltiples ámbitos. En particular, impulsó la traducción al español del libro de Giuliano Marenco, una obra fundamental para comprender la experiencia de los marineros italianos en Menorca y Cataluña. Su publicación, el pasado septiembre, coincidió con la 81ª conmemoración del hundimiento del Roma, celebrada como cada año en el cementerio de Mahón, un evento que contó con la participación de secciones de la Asociación Nacional Marinai d’Italia y la tripulación del buque escuela Palinuro.

Siempre hemos pensado que necesitaríamos unos diez Mario para sustituirle. Con su rigor casi ingenieril y su pasión por la historia, sirvió de ejemplo para todos los que colaboraron con él. Hoy, su legado sigue adelante: amigos y voluntarios han asumido la tarea de continuar sus proyectos, certificando que sus aspiraciones lleguen a buen puerto. En los últimos meses, hemos avanzado en las ideas que dejó en marcha, completando la sala de las cordelería, velería y tonelería, y actualizando la exposición del Museo Memorial. Uno de los grandes deseos de Mario era estructurar un archivo con los documentos reunidos en su casa. En junio, él mismo revisó la propuesta de ayuda a la investigación, que ahora me ha sido concedida por el Consell Insular. Este apoyo garantizará la preservación y difusión de su trabajo, trasladando el material al Centro de Documentación de la Fundación, ubicado en la Casa del Director.

La contribución de Mario no habría sido posible sin su espíritu voluntario, un compromiso que compartió con muchas otras personas. Las horas que uno pasa en este hospital, en contacto con su historia y su naturaleza, generan un efecto transformador. La Isla del Rey es hoy un espacio donde memoria y humanidad se entrelazan, reflejando la visión de Mario sobre Menorca como un símbolo de solidaridad en el Mediterráneo. Este mensaje, tan relevante en la actualidad, asevera que su obra seguirá siendo un pilar esencial para quienes valoramos la identidad del puerto y de la isla. Por mi parte, trabajaré para que su archivo sea un recurso invaluable para futuras generaciones de investigadores y visitantes.

Romina Viggiano
Voluntaria