**************************************************

UN DIÒGENES EDIFICANT (En Català)

noviembre 18th, 2019

A la tendència compulsiva d’acumular trastes o objectes inútils, fins a l’extrem de recollir fems, ha rebut el nom de síndrome de Diògenes, malgrat aquest filòsof de l’Antiga Grècia, va predicar una vida austera i sense possessions.

No sempre és fàcil desprendre’s de tots aquells objectes que anem adquirint al llarg del temps que ja han perdut la seva utilitat o han envellit. I la majoria de nosaltres anem conservant roba, llibres, artilugis, andròmines que sabem del cert que no emprerem mai més, però per si de cas…i anem ocupant el nostre espai domèstic de quantitat de coses inútils que fan nosa i que en el millor dels casos cal ordenar i netejar.

 

Qui no ha experimentat mai el greu que sap eliminar i llençar quantitat d’objectes acumulats al llarg de tota una vida per algun dels nostres difunts familiars? A la vegada que posa en evidència aquesta acumulació inútil.

Doncs tota aquesta acumulació esteril en l’illa del Rei adquireix un rang edificant i fructífer.

A l’illa arriben quantitat d’estris, eines, mobiliari, gravats, pintures, llibres, estampes, que ja havien adquirit la categoria d’andròmines o trastos, i que havien quedat arraconades en les golfes, en els porxos, o amagades en armaris i calaixeres i de repent guanyen aquí una nova vida, tornen a tenir visibilitat i un nou sentit.

Una elegant i ordenada biblioteca s’ha creat arrel de donacions procedents de familiars desapareguts.

Aquell orinal antic amagat darrera una porxada, ara en una sala de l’illa adquireix un gran protagonisme, i tot aquell instrumental quirùrgic d’un metge retirat o aquell antic aparell de raig X que només feia nosa aquí torna a tenir rellevància històrica.

Una maleta antiga plena de records però ja condenada i fora de la vista, ara, aquí, en una de les sales transmet el coratge i la nostàlgia de molts emigrants.

Totes aquelles polides capsetes metàl·liques de colors diversos que ens sap greu llençar, aquí en una vitrina en la sala de la farmacia, llueixen el pas del temps.

Una roda dentada, una biela, una manivela, una bomba, un ganxo i una espiral infinita, rovellades i desnonades, després d’una llarga i voluntària dedicació per rentar-les la cara, ara formen part d’un collage estrambòtic a major glòria de l’enginy tecnològic.

Fins i tot una sentenciada taüt de bronze, recupera un sentit últim exhibida en la sala d’autòpsies.

Bé, segurament darrera del síndrome de Diògenes hi hauria la determinació o convenciment de què tot, fins i tot la immundícia, sempre pot tenir una darrera oportunitat, i seria una reacció a la tendència omnipresent en l’actualitat d’usar i tirar, consumim i tirem, consumim i tirem, un malbaratament escandalós i insostenible.

Fins i tot els mateixos voluntaris i voluntàries de l’illa del Rei, ja molts d’ells retirats i envellits, som aquí fent un últim servei a la comunitat sense ànim de lucre, sempre hi queda una última oportunitat. Encara no fem nosa.

*********************************************

Breu ressenya del metge estomatòleg Enrique Mir Álvarez

febrero 2nd, 2019

Amb motiu de la donació del mobiliari i aparells odontològics del seu despatx a l’Associació d’Amics de L’Illa de l’Hospital.Enrique Mir Álvarez (Maó, 3 d’agost 1919-1996) fou el quart dels cinc germans, Pedro, Antonio, Guillermina i Pilar. Els seus pares foren el doctor Pedro Mir Llambías (1888-1937) i Mª. Dolores Álvarez Paz (1892-1921), traspassada quan el petit tot just tenia dos anys; fruit de les segones núpcies, va ser criat per la seva segona mare, Concepción Albertí Preto (1890-1978). Son pare havia ampliat estudis a París, exercint la medecina a Menorca com a metge cirurgià i ginecòleg. Va dirigir fins al seu òbit als quaranta nou anys l’Hospital Municipal de Maó, al cos de Gràcia. Conten que anava en carro a visitar els malalts, sense cobrar-los si no el podien pagar.Enrique Mir va cursar l’escola primària a Mateu Fontiroig i els estudis de batxillerat a l’institut de segon ensenyament, ubicat on hi havia hagut l’Escola de Nàutica (1855), a les dependències de l’antic convent franciscà (actual Museu de Menorca), al Pla des Monestir, de Maó, on va obtenir el batxiller l’any 1936.Enrique Mir no es lliurà del servei militar atès que formà part de les tres quintes de joves menorquins cridats a files en finalitzar la guerra i enviats a Saragossa, en un viatge en el vapor correu Coca que durà tres dies en unes condicions penoses, i mal mirats per procedir de zona republicana. En el servei obligatori es presentà com a manobre voluntari, cosa que va possibilitar que pogués gaudir de permisos. L’anunci oficial de concessió de pròrrogues per part del nou govern va coincidir amb l’estada de permís a Menorca, navegant al port de Maó amb el llaüt El Mayo, amb la seva promesa Margarita Orfila (es varen casar el 20 de març de 1954) però va aconseguir arribar a temps per tal de sol•licitar l’esmentada pròrroga que el va permetre començar els estudis universitaris. Recollint el testimoni de son pare, inicià la carrera mèdica el curs 1939-40 matriculant-se a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona (la ciutat fou incorporada al bàndol nacional el 26 de gener de 1939), i continuant a la Facultat de Medicina de la Universitat de Salamanca (1940-46), coincidint amb el seu company d’estudis i amic Tomàs Orfila, i amb Vicente Macián que estudiava al seminari, d’on el deixaven sortir gràcies a que els dos companys menorquins l’anaven a cercar. A València continuà els seus estudis durant el curs 1946-47, amb el corresponent carnet d’afiliat al Sindicato Español Universitario (SEU) -amb data d’admissió de 20 d’agost de 1939- figurant com a estudiant de medicina, que segons l’article 70 de la Ley de Ordenación de la Universidad Española era obligació i dret de l’escolar universitari considerar la seva labor com un servei obligatori a la Patria, que havia de complir amb exactitud i esforç per tal d’aconseguir la millor formació acadèmica i professional. Finalment, es traslladà a la Facultat de Medecina de Madrid cursant estudis en l’especialitat d’Odontologia i Pròtesis (Escuela de Estomatología), durant el curs 1947-48, llicenciant-se l’any 1950 tal com consta en l’orla de la seva promoció i en la fotografia de tot el grup en front de la façana de l’escola. El divendres, 12 de gener de 1951, el Menorca Diario Insular del Movimiento en l’apartat Ecos de Sociedad felicitava i desitjava tota sort de prosperitats, anunciant la benedicció i la inauguració, el dia anterior, de la nova Clínica Dental del Médico Odontólogo Enrique Mir Álvarez, al carrer de Prieto y Caules nº 15 a la casa paterna de Sa Raval, i l’any 1978 es traslladà al carrer Isabel II nº 13. Així mateix cursà la sol•licitud per a col•legiar-se en el Colegio Oficial de Odontólogos de Balears, i redactà la declaració jurada exigida per la Delegación Provincial de Sindicatos de F.E.T. y de las J.O.N.S. de Baleares, del departament Sindicato Provincial de Actividades Diversas. Grupo Protesis Dental, d’acord amb les Juntas Nacionales de Prótesis Dental y Gabinetes Odontológicos.Fou el primer a Menorca en introduir en la seva consulta una nova tecnologia en forma d’aparell semblant a una turbina d’aire comprimit que permetia la neteja i llimat de les dents d’una forma més efectiva, substituint l’antiga rodeta de pedals que havia adquirit en la seva època d’estudiant. Altrament, no s’ha de menystenir l’afició que Enrique Mir sentia per el joc de billar, la caça de la perdiu, i especialment la pesca, fins el punt que es va convertir en el president de la Confraria de Pescadors.El doctor Mateu Seguí Mercadal destacava en un article en el diari Menorca (30/03/1996) la necrològica del seu funeral oficiat per un emocionat pare Macián a l’església de Santa Maria, plena a vesar per tal de retre-li homenatge pòstum, testimoniant l’estimació i el reconeixement que el poble de Menorca tenia cap es doctor dentista Mir, donat el caràcter obert i extravertit, una especial bonhomia, un refinat sentit de l’ humor i la seva fama com a professional metge odontòleg. Sobresortia per la seva empatia i disponibilitat en el tracte cap els pacients, coneguda arreu, al igual que la seva generositat hipocràtica, heretada del pare.El seu fill Pedro Mir Orfila ha seguit el camí de son pare, al igual que els nets Kike Mir Pons, Xavi Mir Marí i Maties Pons Mir.Ara, la seva esposa Margarita Orfila ha fet donació del mobiliari i aparells odontològics del despatx de Enrique Mir Álvarez a l’Associació d’Amics de L’Illa de l’Hospital, a la sala dedicada a la odontologia en l’històric hospital britànic del segle XVIII construït sobre l’illot conegut com l’Illa del Rei, en el port de Maó, d’ençà el rei Alfons III el Liberal hi desembarcà l’any 1287.

Miquel A. Pons Carreras.

Professor de geografia e història.

***************************************

Visita a la Estación Naval de Mahón

Enero 11th, 2019

Adelantado al domingo día 6, festividad de los Reyes Magos y Pascua Militar. Uno de estos contados domingos en que no hemos trabajado en la Isla del Rey.

Com a alternativa, reunió de voluntaris i visita a l’estació Naval de Maó de la mà del seu Comandant el CF. Guillem Coll i amb el suport com a guia del Cº1º Oubiña. Visita més que interessant. Molt sensibilitzats nostres amics anglesos, No debades sota dominació anglesa es va esplanar l’Illa Pinto o d’en Va pintar que ells anomenaven “Suffren” pel seu color ensofrat i es van construir part dels edificis que encara avui formen part de la base.

El recorregut s’ha iniciat a la Capella, un dels primers edificis que van construir llavors, que va ser per tant anglicana inicialment i posteriorment catòlica com a l’illa del rei. Té forma allargada ja que al seu costat formant un mateix cos, hi havia els magatzems de pals. Recordo el sistema que tenia l’arsenal anglès per al manteniment dels seus vaixells a la Mediterrània el que evitava es desplacessin al seu metròpoli atlàntica: el vaixell un cop amarrat, es desarbolaba i després es recolzava d’un costat el que permetia la neteja d’un dels seus fons; la maniobra es repetia en l’altre costat. També sabeu que llavors els vaixells anglesos ja folraven l’obra morta amb planxes de coure.

De la capella hem passat a Illa Pinto. El nostre neurocirurgià Fabián -que per cert es consolida com a columnista del Diari- està molt preocupat pel seu estat. Tots esperem que es recuperi.

De l’illa Pinto hem entrat als túnels: 600 metres excavats en terreny pissarrós en què es realitzava l’acoblament i manteniment de torpedes tant per a submarins com per a estacions torpederas. Crida l’atenció que aquests túnels es construïssin a partir de 1945 i amb ajuda nord-americana. Per descomptat es va treballar bé perquè pràcticament no hi ha fissures en el seu “caixa” de formigó. De tant en tant es troben “obertures de descans” a manera de juntes de dilatació i imagino per a possibles drenatges. Reitero que el 1945 quan oficialment semblava que vivíem una Espanya autàrquica i aïllada, els nord-americans ja es recolzessin en nosaltres-i invirtiesen- en plena Guerra Freda contra l’URSS comunista., Potenciant als nostres submarins i indiscutiblement als seus. La maquinària que encara es conserva és impressionant, malgrat el seu deficient estat.

Amb la nostra mentalitat recuperadora, les nostres ments bullien. No descartem proposar un diumenge en què bolquem tot el nostre esforç en una primera tasca de manteniment. És qüestió de setrills de pistó, olis cremats, 3 en 1 a l’engròs. Seria una forma d’agrair la visita i passar el missatge de que allò no es pot abandonar. Crear una associació de voluntaris de la Base Naval? ¿Augmentar plantilla de personal civil i / o militar? ¿Cursos de formació professional? ¿Aturats? ¿TBC, s ?.

Si a Cartagena ha pogut fer-se -i ho vam comprovar recentment- per què no al Port de Maó ?.

Però tornem a la nostra i al proper diumenge dia 13 de treball normal.

Luis Alejandre Sintes

President Fundació Hospital de l’Illa del Rei